La porta s’havia tancat darrera seu i J es va quedar sol, parat i desorientat en aquell passadis ample, llarg i solitari com un final de lliga de 5 partits i 2 punts d’aventatge respecte l’innombrable. “Tranquil, J, respira” es va dir, “per algun lloc has de portar enganxat un post-it”. Va rebuscar pel lloc més evident, però no hi va trobar res: l’entrecuix estava buit de post-its. En canvi el va sorprendre el tacte: finet i llis com el cul d’un bebé. Ni un sol pèl pèlvic en tota aquella zona. Ni per davant…ni per darrera. No va poder evitar refregar-se amb la ma. Una fuetada d’electricitat va connectar la punta dels dits amb aquella part del cos. El cor se li va accelerar, la suor queia, la respiració es tallava, la ma es movia, el múscul s’enduria, tot girava, ràpid, més ràpid, més…
-Bon dia J, ¿tot bé? Et veig una mica desencaixat, estàs molt suat…
J es va intentar recompondre a tota velocitat. Aquell tio l’havia interromput justament a dos dits del clímax. I malgrat tot, una immensa taca s’escampava pels seus pantalons, engonal avall. Aquella sensació, aquell tacte suau, finet, llis, l’havia transportat per un breu instant a algun lloc del passat, a una altre dimensió, lluny i al mateix temps dins seu. Havia fregat per uns instants alguna cosa molt profunda, la clau de la seva desmemòria. “Gillet blue 2…Gillet blue 2…Gillet blue 2” un eco apagat no parava de repetir aquest mantra dins els seu cap…Fins que el capullu aquell l’havia interromput. Però.. ¿i qui era el tio aquell? ¿com havia sabut el seu nom?
“¿Fòrceps? ¿Hannibal Fòrceps?” ¿de què li sonava aquell nom? “Hannibal rima amb canibal” va pensar “però Fórceps no té cap rima racional” va tornar a pensar…”potser Fórceps no és racional…”. Però hi havia una cosa que encara intrigava més a J: ¿com sabia el seu nom si ni ell mateix el sabia?
-però…un parell de coses ¿has dit Hannibal Fórceps?… i …¿com m’has conegut??
-A lo primer, no. Fins on jo se no existeix ningú que es digui Hannibal Fórceps. És Capitan Fórceps, o a lo sumo, Hans Fórceps, però això últim només en una altra dimensió paral·lela on més val no entrar que seria massa llarg i liaria a l’audiència. En quant a lo segon, m’han dit que portaries aquest enorme post-it al mig del front que diu “Soc J, perdo la memòria cada 15 minuts, soc del Barça i necessito 2 paquets d’arròs i un Kilo de patates”. A banda que m’han dit que portaries un vestit inconfusible…
J es va mirar. De bon principi ja li havia sembla intrigant la manera com l’havien vestit: un tutut rosa amb sabatilles de ballet a joc i unes orelles de conilleta rematant el cap…J i Towers van començar a caminar entre armadures i quadres d’avantpassats. Els ulls de tots aquells il·lustres difunts seguien expectants la silenciosa caminata, les seves cares deformades per tants casament dins el mateix llinatge, cosins i germans, incestos i disculpes papals. Encara corrien pel poble llegendes de criatures desaparegudes prop del Palau. Alguns vells encara recorden com les seves iaies cantaven la cançoneta:
A prop del Palau, n’hi havia una nena
Jugant vora el riu, la brisa corria
Si en ve el Senyor Duc, li agafa la cama
La Porta a Palau, l’enforca i l’empala
Se li beu la sang, li menja la cama.
Ai nena al Palau, no hi passis aprop
Que vindrà el Duc, tocant-se el garrot
Ja al SXII Fra Domenico Modugno citava en la seva “De Novarum Guium Campsum – annus domine 1141” la desmesurada passió d’aquell llinatge per la carn crua. Carn crua en tots els sentits…
En el passadis la mirada dels ulls d’aquells quadres carregats de pols centenària semblava cada cop més amenaçadora i J s’estava acollonint per moments. Towers va decidir que era el moment. Estava al lloc precís. Les instruccions eren clares. Disparar a J el dard adormidor just davant la porta de l’ascensor, pujar el cos fins el terrat del palau esperar l’helicòpter, i un cop a la base desxifrar el missatge en clau que portava J. Towers va deixar que J passes uns metres endavant, es va treure dissimuladament la cerbatana del seu amagatall (amb lo que el recte anal va recuperar la seva laxitud original), va calibrar la mira telescòpica, va tancar l’ull dret, i amb l’altre (el de vidre) va enfocar la mira, i va girar 0,5 graus aquells 80 centímetres de cerbatana fins enquadrar perfectament l’espatlla de J.
Però just quan anava a bufar, Towers ho va veure tot negre. Alguna cosa fosca va omplir per complert la mira telescòpica de la cerbatana. Un enorme casc d’armadura el mirava per l’altre forat de la mira. Una de les armadures que flanquejaven la porta de l’ascensor s’havia mogut, i amb els sigil i agilitat característica d’una armadura de 400 anys, li va pendre la cerbatana i li va disparar a ell el dard. Towers va caure a terra fulminat tan llarg com era (uns 93 cms), i l’armadura va tornar al seu lloc, immòbil i acumulant pols com en els darrers 400 anys. J havia contemplat sorprès tota la escena, i va recollir molt encuriosit la cerbatana amb mira telescòpica, doncs li recordava vagament a alguna cosa dels subconscient.
Mentre tant, Keksi, satisfeta i relaxada, es baixava la cremallaera de les seves botes de cuir negre. Els fins tacons d’agulla la transportaven a una alçada quilomètrica i vertiginosa. “Vístelo, peínalo, afeitalo y mándaselo a Rai en 15 minutos”. Efectivament i tal com li havia manat Moi, havia deixat aquell pollu ben afaitat. Lliset i finet per tot arreu. Absolutament per tot arreu. Va guardar la resta de les prendes de cuir a l’armari i els complements metàl·lics a la caixa: manilles, fuets, pinces i navalles d’afaitar. Estava realment satisfeta de la seva marca, acabava d’establir el seu clímax més ràpid, ajustant-se perfectament al timming de Moi: 14 minuts i 39 segons. Va sortir de la seva habitació al passadis per agafar l’ascensor, i es va trobar just davant els morros amb Towers estirat a terra, les dues armadures immobils flanquejant l’ascensor i a J amb els seu tutut rosa, sabatilles de ballet i orelles de conilleta, amb una cerbatana amb mira telsescòpica a les mans.
|